«De la discussió naix la llum», diuen. I l'experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.

Quan hom arriba a la conclusió que un problema és insoluble, se'n fa esclau. D'aquí naix una fatalitat que pot ben anomenar-se tràgica i que, fet i fet, és la fatalitat de les seves velles tragèdies.

Doneu a un error una formulació axiomàtica, i acabarà per semblar-vos veritat.

Cada nom és un pseudònim; cada cara, una màscara; cada gest, una afectació; cada paraula, un equívoc. I en aquestes condicions, l'home és un animal social! Sí, senyors: zoon politikon.

Totes les metafísiques són «metafísiques de consolació», incloent-hi la del mateix Camus, en la mesura que és metafísica.

Per això crec que no hi ha una diferència massa essencial, a efectes del consumir, entre la filosofia i el conyac o la morfina.

Totes les teories, dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això significa que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha d'induir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo; no a professar-lo, que no en valdria la pena.

Com més hi penso, més crec que ser jo és una forma de neurosi — bastant inconfortable, per cert.

PSICOLOGIA DE CONFESSIONARI. —Tots els primers pecats tenen, com el d'Eva, un mateix mòbil: la curiositat. El segon pecat —la repetició del primer— es fa per orgull. Després, ja tot és qüestió d'hàbit.