Me'n vaig per sempre, però tornaré.Discretament aposto pel futur,discretament, perquè me'n queda poc.

Atura el temps si pots, i si no potsatura't tu i aprofita el silenciper escoltar la veu que et representa.

Quarter d’hivernAquesta fosca buidor que acompanyacada gest fa més trista la desfeta.Tan gran ha estat l’esforç, que el cor es mostrarecelós de tornar a emprendre combat,com si la por li tenallés les forces.Lentament torno al vell quarter d’hivernperdut entre les dunes i el silencion sé del cert que ningú no m’espera.Amb els ulls fits en l’horitzó llunyàhi evocaré en veu baixa el nom i el rostred’aquells que, massa ingenus, han perdut,com jo, més que la vida en la contesa.

A precariDes d’un ponent eixut, contradictori.Tot el que tinc és poc per redreçardignament la malmesa singladura.Tampoc no em sobra temps. I, això no obstant,els versos pel seu compte bescanviensilencis per paraules i exigeixenun alt tribut de vida. No puc, doncs,reposar ni vull fer-ho. Més m’estimoveure’m entrar lentament al recinteque jo mateix he anat configuranti seure i esperar fins que algú em cridides d’un ponent contradictori.

Tinc ancorades a no sé quin portles barques del retorn, i m’avindriapotser a desarborar-ne tots els palsa canvi de no res, perquè ara jano em sedueix intensament cap rutai em fa falta ben poc per sobreviure.

ParòdiaEra plaent el viatge, i alegre;però de sobte varen bufar ventsno gaire favorables i el vaixell,segurament poc ben patronejat,va anar durant un temps a la derivai al capdavall, vençut, es va enfonsar.Amb restes del naufragi, tanmateix,m’he fet un baluard i ara em defensotan bé com puc i sé dels vents terralsque tampoc solen ser gaire propicis.D’aquest joc de renúncies i fracassosjo i molts altres com jo en diem viure.Pel que he vist i llegit, últimamentpassen força sovint aquestes coses.

Ara faig d’angle estèril de la llum.Si em criden, tanmateix, diré que encarano estic a punt, que tinc certes fotesesper endegar, mig de nit, mig de dia,que de moment, sisplau, amb mi no hi comptin,que encara em queda molt passat per viure.

Força sovint el repte és el silenci,l’espai incert que va de vers a vers,de pregunta a pregunta.Potser el que marca el ritme és el desig,però el desig tan aviat sotmetcom allibera, i mai no concedeixtreves al sentiment o a l’esperança.

Cansadament potser, o tal vegadamés allunyat que mai del joc que incita,espero algun senyal, una paraulao un gest tal volta que reveli totala densitat del buit que m’acompanyai em torni la perduda lucidesa.