30 Quotes About Poesia-catalana

Se'm trenquen les foscorsentre les voltes dels teixitsembolicats i molls de riu.M'he oblidat de sortir a la frescai ja no sé entrar a la llunaamb els ulls. Amb els ullstancats, m'invento que somioles llargues hores de la poca llumcavil·lant mots de saba perdurable.

Resurrectio m’agenollo davantel cosimpurobscèmortalprimerpaísviventtaütobertd’on vincno hi ha,mare, una altra naixença

Morir: potser només perdre forma i contorns desfer-se, ser xuclada endins de l'úter viu, matriu de déu mare: desnéixer

Ens hem anat passantuna mena de caixa d'ombreson encabir la caravana dels malsons,i l'hem volguda sempre a la vora del jaç,com qui, a la recercadesesperada d'una treva.desa les armes cada vesprei exorcitza els perills que li barren el pasa les portes de la son.Al matí, en llevar-te,li dius sempre: hola, mort,per procurar-te un nou respir,car, si li etzibem aparta'ti vés-te'n lluny del meu davant,llavors s'aixeca un mur de foscaal fons de tots els corredors.

A l’hora del record seràs València,una ardent mira d’obres i raó.Trobarem que si ens queda la cançó,en ella et sorprendrà nostra insistència.Potser també la més tibant ciència,aquella d’acomplir-te amb passió,vindrà a nosaltres, regne de saó,per aclamar ta dolça transcendència.O sentirem per fi que ni la mortno aturarà les nostres mans antigues,avesades a esforç, a presentalles.Llavors! Quan vença l’hora del conhort!Quina prova de pes en les espiguesi quin amor segur hi haurà a les dalles!

El forat d'un tret al vidre,sense esquerdes l'esgroguissada fotografiad'uns avis sense nom.Cicle vital clos: es fonen els lligams.No se senten rialles entre el fullam del riu,resta el laberint orb d'intuïtives respostes.Reajustament dels mots en herètica confusió d'olors.Qui llegirà aquesta farsa d'una història personal?

Era el dia més llarg, s'allargassava,cloents dolçors de l'estació fruital.Els pàmpols, mòbils, ombregen la calç.Sobre els llençols el brunzir de les mosques,desficiós, la tarda. El cos sent, la nit,el soliguer ardent de les rajoles.La cançó dels gripaus buida el silenci,acompassa en frescors el so de l'aigua.Cauen els astres, simulada pluja.Fugen les veus. Als vells amagatallss'enfila el temps pel forat de l'agulla.

El mar era silent i solitari.Entre els dits, sense so, l'arenaafinava, desolat, un paisatge nu.Emmudia l'espasme, allargassat fibló,extrem gemec surant sobre les més lentes frígoles.El dofí ert sobre la platja adversaarrasada pel vent, desertada certesad'una ficció d'imatges efímeres.

S'allunya, vegetal, l'últim recordd'una primera cèl·lula.Es transforma, hexagonal, l'eixami es torna cendra. Desdibuixats contorns.Cal·ligrafia esborrada en un espill glaçat.Submergit, nu, el cos, ja un altre,en el fred laberint de la nit.Tan sols la gènesi del joc que oculti el frau.